VIDEOJOCS D'ORIENTACIÓ AL MERCAT

VIRTUAL-O

Virtual-O pretén ser la nova generació de simuladors d'orientació per a l'ordinador i està fet per arribar a tots, des de l'orientador novell fins als millors corredors. Els orientadors poden millorar la seua tècnica de lectura de mapa jugant, i és molt útil per a les escoles, a més de ser una ajuda per introduir en l'orientació als no-orientadors.

Per a més informació consulta aquest enllaç:

http://orienteering.org/virtual-o-is-a-new-orienteering-reality/

STARPICKER

El francés Jean-Rémi Tessier, està desenvolupant StarPicker, un joc sobre l'esport en paisatges fantàstics, que proposa diversió i pura Orientació. Ensenyarà a fer servir la brúixola i llegir el mapa a persones que no saben sobre Orientació o tenen un concepte erroni sobre l'esport.

Per a més informació consulta aquest enllaç: 

http://www.fedo.org/web/ultimas-noticias/2592-un-nuevo-juego-de-orientacion

HISTÒRIA DE L'ORIENTACIÓ

Ernst Killander

Aquest esport és originari d'Escandinàvia, on es practicava com exercici militar, a finals del segle XIX. Com a esport competitiu va començar a Noruega, on la primera competició va ser organitzada el 31 d'octubre de 1897 i es va celebrar a prop d'Oslo. El recorregut va ser de 19,5 km, en els quals només hi havia tres controls. Peder Fossum va guanyar l'esdeveniment en un temps d'1 hora, 47 minuts i 7 segons. La primera trobada a gran escala d'orientació va ser organitzat en 1918 per l'oficial suec Ernst Killander al sud-est d'Estocolm. Killander es dedicava tant al moviment Scout i les activitats a l'aire lliure com als esports (sobretot a l'atletisme i al ciclisme). Per a ell, l'esport era una oportunitat per interessar als joves en atletisme. El primer esdeveniment a gran escala va ser organitzat en el sud d'Estocolm i van assistir prop de 220 atletes. Killander va continuar elaborant les regles i els principis de l'esport, i avui és considerat per tota Escandinàvia com el «Pare de l'Orientació»

Des de 1942 és assignatura obligatòria en totes les escoles de Suècia. El 1949 se li concedeix estatus olímpic en els Jocs Olímpics d'Hivern a la modalitat d'esquí, tot i que la Federació Internacional d'Orientació no es crea fins a 1961.
El 1977 és reconeguda pel Comitè Olímpic Internacional.

DESENVOLUPAMENT CRONOLÒGIC

Les competicions d'orientació tenen prop de cent anys d'història. Els seus orígens es centren en els països nòrdics i sorgeix en l'àmbit militar. Amb el temps les carreres es van fer públiques i obertes a tota la població.

En 1942 ja estava com a assignatura escolar a Suècia i el 1949 adquireix nivell olímpic en la modalitat d'orientació amb esquís.

Aquesta seria la seqüència:

- En 1888 s'utilitza per primera vegada la paraula orientació amb sentit esportiu. Dues acadèmies militars nòrdiques (Kachbery, Estocolm (Suècia) i Kristiania (Noruega), van començar a utilitzar els llavors nous mapes topogràfics per organitzar curses amb ells.

- El 1897 es va celebrar a Tjalve (Suècia) la primera cursa oberta al públic, on vuit participants s'enfrontaven entre si. Es donava d'aquesta manera pas a la participació dels clubs esportius.

- Durant la primera Guerra Mundial, aquest esport tan sols va sobreviure a Suècia.

- Al bosc de Nacka, el 1919, se celebra la que seria la primera cursa moderna. A prop d'Estocolm, amb 217 participants i organitzada pel comandant Ernest Killander (precursor de l'orientació esportiva moderna).

- En els anys següents la modalitat es propaga i s'estableixen els reglaments bàsics que han marcat la configuració actual d'aquest esport.

- Després de la segona Guerra Mundial la propagació passa dels països nòrdics a la resta d'Europa i als Estats Units, fundant-se en 1961 (a Copenhaguen) la Federació Internacional d'Orientació (IOF).

- En els anys 80 les curses d'orientació arriben a Espanya de la mà del mestre d'esgrima Suec, Martin Kronlud, qui ho propaga des de la seua acompliment laboral a l'INEF de Madrid.

CRONOLOGIA A ESPANYA

1960 - Primeres proves d'orientació en les Forces Armades Espanyoles en mapes topogràfics 1: 25.000 i 1: 50.000.

1972 - Primers mapes d'orientació amb normativa de la Federació Internacional de la Casa de Camp de

Madrid, realitzat per Martin Kronlund (1: 15.000), i la Cortina de Benidorm a escala 1: 20.000.

1979 - Es crea a Madrid l'Associació d'Amics de l'Orientació (A.D.A.O.).

1980 - Es funda l'Associació Esportiva i Recreativa d'Orientació a la Natura (A.D.Y.R.O.N.), que impulsa la creació de clubs en Espanya.
1987 - S'organitza el Primer Campionat d'Espanya d'Orientació (25 clubs).
1988 - S'organitza la Primera Prova Internacional Martín Kronlund en Madrid.

1989 - Es crea l'Associació de Clubs de Curses d'Orientació (A.C.C.O.), que posteriorment es transformaria en l'Agrupació Espanyola de Clubs d'Orientació, (A.E.C.O.).
1993 - Es crea l'Agrupació Espanyola de Clubs d'Orientació, (A.E.C.O.). 1º Campionat d'Espanya d'O-BM.
1994 - Jesús González García, és elegit president.

1996 - Anna Garin Folkegard obté el lloc 16è en el Campionat del Món en Detmold Alemanya). Joan Marc Gª Tutor, elegit president de la AECO.
1996 - Anna Garin Folkegard queda 3ª a la Copa del Món en Vestmarka (Noruega) obtenint el 1r reconeixement d'Esportista d'Alt Nivell en CSD.
1996 - S'organitza el Campionat Mundial de Veterans a Múrcia (3.000 participants de 35 països).

1998 - S'organitza la Copa del Món d'Orientació a Bicicleta a Saragossa.
1999 - S'organitza la Copa del Món d'Orientació a Bicicleta a Barcelona. Esther Gil aconsegueix la Medalla de Plata en recorregut lliure, i Bronze en relleus amb Anna Amigó i Mònica Aguilera.
2002 - S'organitza el Campionat Mundial Junior en Alacant participant les Seleccions Nacionals de 34 països.

2003 - Neix la Federació Espanyola d'Orientació (F.E.D.O.), reconeguda per la Federació Internacional d'Orientació (I.O.F.) com a membre de ple dret.
2004 - Víctor García Berenguer és elegit primer President de la Federació Espanyola d'Orientació a l'Assemblea General que va tenir lloc el dia 18 de setembre del 2004.

2004 - La Selecció Espanyola d'Orientació obté en propietat la Copa de Països Llatins a guanyar-la a Portugal per tercer any consecutiu.
2004 - Anna Garín Folkegard obté el lloc 16a al Campionat del Món a Västerås (Suècia).
2006 - Podis espanyols en un Campionat d'Europa d'Orientació en la prova Sprint: Antonio Martínez (2n H16) i Francisco Navarro (3r H18).
2007 - Bronze d'Espanya en el Campionat d'Europa d'Orientació en la prova Relleus: Marc Serrallonga Arqués, Pol Ràfols Perramon i Antonio Martínez Pérez.

2008 - Esther Gil Brotons aconsegueix la medalla de bronze en Sprint, durant els Campionats del Món Universitaris, celebrats a Tartu (Estònia).
2008 - Antonio Martínez, Medalla d'Or en la mitjana en els Campionats del Món en edat escolar celebrats a Escòcia
2009 - Antonio Martínez aconsegueix la Medalla d'Or en la distància de Sprint en el Campionat d'Europa Sub-16 / Sub 18 a Sèrbia. En els Campionats del Món d'Orientació en edat escolar, celebrats a Alcalá d'Henares (Madrid), Marc Serrallonga es va classificar 1r a la Cursa Llarga Juvenil i 2n a la Mitja. Eduardo Gil i Álvaro Corral, 1r i 2n en Llarga Cadet.
2010 - S'organitza el Campionat d'Europa d'Orientació Sub-16, Sub-18 en Soria i l'espanyola Marina Garcia Castro obté el 3r lloc en la modalitat de Sprint en la categoria Sub-16.

2010-També en aquest any es crea la Confederació de Federacions d'Orientació Mediterrànies (COMOF) a fi de promocionar l'orientació en els països Mediterranis, ocupant la seua vicepresidència 1ª Víctor Manuel García Berenguer.
2011 - Andreu Blanes aconsegueix la Medalla de Plata en la distància de Sprint en el Campionat del Món Júnior a Polònia i l'equip de relleus format per Antonio Martínez, Andreu Blanes i Marc Serrallonga obté la 4a posició.

2012 - Primera Prova de la COMOF a Sant Joan d'Alacant, en febrer. Es van aconseguir dues medalles de bronze en el Campionat del Món Universitari celebrat al juliol a Alacant: Anna Serrallonga a la Mitjana, i Ona Ràfols / Alicia Gil / Anna Serrallonga a Relleus
2013 - Yara Bores, Medalla d'Or en el Campionat Mundial d'Orientació en Edat Escolar, categoria Juvenil, a Portugal i Maria Prieto va obtenir el bronze en categoria cadet.
2014 - Andreu Blanes, guanya la prova de Sprint (World Rànquing Event), al Nord Alentejano O'Meeting (NAOM), celebrat a Castelo de Vide (Portugal) el dia 25 de gener. Antonio Martínez va quedar segon. La Federació Internacional d'Orientació, en reconeixement a la seua trajectòria, el nomenarà Atleta del Mes. S'organitza la Copa d'Europa d'O-Peu a Múrcia. Manuel Espina aconsegueix la medalla de Bronze en la Distància Llarga, categoria H17, a Polònia.
2015 - Manuel Espina 4t en el Campionat d'Europa Júnior de OBM, en Idaha-a-Nova (Portugal).

LA ROSA DELS VENTS

La rosa dels vents, també anomenada rosa nàutica, és un instrument marí usat en les cartes de navegació que s'utilitza per representar la circumferència de l'horitzó mitjançant l'ús de 32 rombes units pels seus extrems. Freqüentment també es pot veure en el mateix instrument una flor de lis, que s'utilitza per representar el nord. És comú veure també representat un esquema que simbolitza el possible rumb i magnitud dels vents. Aquest esquema sol aparéixer representat en els compassos magnètics o les brúixoles i ajuden a l'orientació.

DIVISIONS

Aquest instrument nàutic té diverses divisions o parts. Les quatre principals i fonamentals indiquen els quatre punts cardinals: Nord, Sud, Est i Oest, mitjançant els quals es divideix l'horitzó en quatre sectors de 90º cadascun. La recta que connecta els punts nord i sud és cridada meridiana o línia nord-sud, la recta que uneix l'est i oest és cridada línia aquest-oest. Com a resultat de les bisectrius dels angles rectes representats en la rosa dels vents s'observen vuit noves divisions anomenades laterals que són: nord-est, sud-est, sud-oest i nord-oest. Si es divideixen novament aquests rumbs laterals i els quatre principals s'obtindran vuit nous sectors que es diran: nord-nord-est, est-nord-est, est-sud-est, sud-sud-est, sud-sud-oest, oest-sud-oest, oest-nord-oest i nord- nord-oest.

Usualment la rosa nàutica sol estar composta de totes aquestes representacions però es poden assenyalar nous rumbs mitjançant el mateix mètode. Usualment les noves divisions es generen a partir del Nord (que s'indica com el punt de 0º) i en direcció de les agulles del rellotge.

Els quatre punts cardinals:
N: Nord
S: Sud
E: Aquest
O: Oest

Els punts cardinals anomenats Nord, Sud, Est i Oest o N, S, E i O (la lletra W també sol utilitzar-se per esmentar l'Oest en països anglosaxons) són quatre i se situen de manera que fraccionen o seccionen el cercle en quadrants. El Nord és el punt cardinal que s'utilitza com a referència per als mesuraments i entre cada un dels quatre punts cardinals hi ha una distància de 90 º.

Els quatre rumbs laterals:
NE: Nord-est
ES: Sud-est
SO: Sud-oest
NO: Nord-oest

Aquests quatre punts s'anomenen punts laterals o rumbs laterals i cada un d'ells obté el seu nom combinant els quatre punts cardinals principals. És així que es diu Sud-est al punt que es troba entre el Sud i l'Est. Aquests quatre punts addicionals estan separats per una distància de 45 º, la meitat de la distància que separa els quatre punts cardinals.

Els huit rumbs col·laterals:
NNE: nornoreste
ENE: estenoreste
ESE: Estesureste
SSE: sursureste
SSO: sursuroeste
ÓS: Oestesuroeste
ONO: Oestenoroeste
NNO: nornoroeste

Aquests vuit nous punts s'anomenen rumbs col·laterals i se situen a una distància de 22.5º entre els punts cardinals i els punts laterals. Els seus noms s'obtenen de combinar el punt cardinal més proper amb el punt lateral més proper. És així que es diu nornoroeste al punt situat entre el Nord i el Nord-oest.

INSTRUMENTS Y/O MATERIAL

L'orientació és un dels esports més recents al nostre país. Consisteixen a realitzar en el menor temps possible un recorregut sense itinerari prefixat, però amb l'obligació de passar por uns punts determinats i amb l'única ajuda d'un mapa i d'una brúixola. El seu principal tret és el lema "pensar i córrer" atès que combina d'una manera equilibrada l'exercici físic amb l'exercici mental.

Per tant, els intruments principals que han de portar els participants per realitzar una carrera d'orientació són el mapa i la brúixola, no obstant això, també es imprescindible la targeta o full de control del participant per a acreditar que ha trobat les balises (aquestes també son un element o material fonamental per al desenvolupament de la carrera d'orientació):

MAPA

BRÚIXOLA

TARGETA

BALISES

EL MAPA

El mapa o plànol, és una representació a escala del terreny. Fa anys els mapes s'aixecaven fent mesuraments sobre el terreny; avui els mapes es fan partint de fotografies aèries i són un reflex fidel del terreny. D'aquesta manera, en molt poc espai -el que ocupa un tros de paper- podem tenir grans o molt grans extensions de terreny, depenent de l'escala en què el pla aquest aixecat. 
Per exemple, els plans de carreteres solen ser d'escala 1: 500.000 (o el que és el mateix un cm del pla equival a 500.000 terreny al mapa cm a la realitat, és a dir, a 5 km sobre el terreny) i les llistes de carrers 1:20.000 (1 cm del pla són 200 metres al carrer).

Hi ha diferents tipus de mapes: cartogràfics, de carreteres, excursionistes, d'orientació, etc.

Al principi, a les carreres d'orientació s'utilitzaven mapes topogràfics oficials. No obstant això, la importància que ha anat adquirint aquest esport amb el pas dels anys ha motivat que es començaren a utilitzar mapes específics per a les carreres d'orientació. Com per exemple el mapa següent:

Aquests mapes solen mostrar diferents colors que tenen diferents significats:

Blanc: mostra el bosc per la qual es pot córrer fàcilment, sense dificultats ni grans obstacles.
Verd: mostra els diferents graus d'espessor del bosc.
Groc: mostra els camps conreats.
Taronja: mostra el terreny obert.
Blau: mostra les parts del mapa que estan formades per aigua.
Marró: mostra el relleu del terreny.
Negre: mostra objectes construïts per l'home.

HISTÒRIA DE LA BRÚIXOLA

Va ser inventada a la Xina aproximadament al segle IX amb la finalitat de determinar les adreces a mar obert, i inicialment consistia en una agulla imantada surant en un atuell ple d'aigua. Més endavant va ser millorada per reduir la seua grandària i facilitar l'ús, canviant-se el vas d'aigua per un eix rotatori, i afegint-se una «rosa dels vents» que serveix de guia per calcular adreces. Actualment les brúixoles han rebut petites millores que, si bé no canvien el seu sistema de funcionament, fan més senzilles els mesuraments a realitzar. Entre aquestes millores es troben sistemes d'il·luminació per a presa de dades en entorns foscos, i sistemes òptics per a mesuraments en què les referències són objectes situats a la llunyania.

PARTS I FUNCIONAMENT DE LA BRÚIXOLA

El seu gairebé màgic funcionament segueix basant-se en l'atracció que el camp magnètic terrestre exerceix sobre una agulla imantada, el principal component d'aquest enginyós aparell, que pivota lliurement sobre un punt o sura en un medi líquid allotjat en un receptacle tancat denominat limbe.

En algunes brúixoles, el limbe es munta sobre una base transparent de forma rectangular, els costats porten un escalímetre amb les escales més comunament utilitzades, o una regla en centímetres i polzades, per mesurar distàncies sobre el pla. A la base de la brúixola també sol incorporar una fletxa de direcció, que és la que un cop pres un rumb ens indica la direcció que hem de seguir. Com a opcions pot portar una petita lupa que serveix per veure millor els detalls sobre un pla. Altres models no munten el limbe sobre una base, de manera que la brúixola té una forma "arrodonida"; en aquestes s'incorpora una tapa que a més de servir de protecció, serveix per determinar la direcció que hem de seguir amb el visor filar (igual que la fletxa de direcció del model anterior).

També hi ha brúixoles del model de base rectangular que incorporen una tapa amb un mirall al seu interior que serveix per mesurar un rumb amb més precisió que la simple fletxa de direcció, ja que utilitzem el mirall per mirar el limbe de la brúixola i comprovar que l'agulla no es mou, alhora que pel visor de la tapa, lleugerament inclinada ens vam marcar una referència llunyana. Aquest visor compleix la mateixa funció que el visor filar dels models de brúixoles rodones.

La brúixola es divideix en sis parts fonamentals:

Base: serveix de suport als altres elements, és transparent i de forma quadrangular.
Limbe: circular i giratori. És aquí on es troba l'agulla imantada.
Agulla imantada: la part vermella és la que sempre apunta cap al nord.
Fletxa i línies de nord: s'han de col·locar paral·leles a les línies del mapa per decidir prendre un rumbe o un altre.
Fletxa de direcció: és la que marca la direcció que hem de seguir un cop elegit el rumbe.
Regla: mesura les distàncies sobre el pla. Generalment en centímetres.

TIPUS DE BRÚIXOLES

Podem fer una classificació en brúixoles de limbe fix i brúixoles de limbe mòbil. Les primeres són les més útils per a muntanyencs, i en general, per als que necessiten brúixoles que porten a més complements com clinòmetre per a mesurar inclinacions, escalímetre, regle... i fins i tot doble o triple graduació del limbe (sexagesimal, en 360°; centesimal, dividit en 400 graus, o els més exhaustius, que divideixen els llimbs en 3.600 mil·lèsimes), molt útil quan volem donar els graus amb més precisió o quan no volem o no podem fer la transformació d'un sistema a un altre.

Les segones són brúixoles d'ús més habitual dins de les quals podem incloure al seu torn les de temps lliure, que són d'un muntatge molt bàsic, i les perfeccionades que sense ser tan sofisticades com les de muntanya si incorporen algun accessori que pot ser d'utilitat com l'escalímetre.

Brúixola amb limbe fix

Brúixola amb limbe mòvil